Blogs: opinión e información

Darío Rodríguez, director de Desnivel, en El País Semanal 1775: "En un mundo donde Internet obliga a darlo todo al instante, donde hay mucha opinión pero poca información, donde muy pocos contrastan sus datos porque todo hay que darlo rápido, una anciana de 86 años, que funciona con las mismas fichas de papel de hace 40 años...que utiliza un sistema informativo tan arcaico que nadie entiende...¡es la referencia mundial!"

Da que pensar, sin duda, porque no basta ya con ofrecer opinión (ésa era la base de los blogs), por muy independiente que ésta sea. Hay que completar con información, hay que contrastar datos y hay que ofrecer innovación. Todo ello sin descuidar la expresión escrita, gráfica y sonora (si cabe) y lo que hace que un blog sea un blog: ¡la rápida interacción!

La foto que representa las dos ascensiones (la de Pauner y Soria al Manaslu) y la de los blogs, ha sido publicada en Desnivel por Tente Lagunilla.

Les Tallades de Cal Nicolau 2008

Quatre viticultors, fills del Masroig, que tenien un bon camí fet en el món del vi (molt o poc camí, tots ells venen d'una llarguíssima tradició familiar que, a més de deixar-los terres, els ha marcat amb una empremta especial) decideixen, ara fa poc més de dos anys, crear el seu celler. Joan Asens, Jordi, Beltran, Josep Maria Beltran, Josep Maria Jové: Orto Vins (DO Montsant). Coneixen la terra, coneixen la tradició cooperativa i fan el vi a les instal.lacions del Molar. Treballen parcel.les separades, en terrers diferents, amb algunes varietats autòctones i sempre amb el màxim respecte per la tradició. Fan les coses com cal, d'una manera recta i sincera. "Orto" pot voler dir força coses, en les llengües que deriven del llatí i prenen moltes paraules del grec. A mi m'agrada pensar (i és una de les coses que ells tenien al cap!) que Orto Vins ve del grec "orthós", "dret, recte, planer, just, sensat". Els seus vins són molt així: parlen de la seva terra sense maquillatges i d'una manera dreta i planera. Sensata i agradable.

De tot el que fan (comencen a tenir un catàleg respectable! Jo els hi compro a Vinialia), m'ha cridat des del primer moment molt l'atenció el que anomenen "Les singularitats d'Orto", vins que, per una o altra raó, representen alguna cosa especial. Les Tallades de Cal Nicolau és un vi de Joan Asens, el nom del qual està sentimentalment i orgànicament vinculat a Álvaro Palacios i els seus vins al Priorat. Però en Joan fa temps que vola sol...i amb els d'Orto Vins, vola més alt i millor que mai! El nom li ve al vi de la toponimia: Les Tallades és una partida del terme de Garcia (al Masroig), una part de la qual va comprar el rebesavi de n'Asens, que nomia Nicolau. Vinyes prefiloxèriques de picapoll negre: qui, que s'estimi el vi, no vol provar un monovarietal d'aquesta nissaga?

Terra calcària orientada cap al sud i amb poc pendent. 2008: any d'hivern sec i estiu i tardor plujoses, amb temperatures d'equilibri. Frescor, suavitat, relaxament al cep i a la fruita, que van patir poc i van "parir" vins més frescos i tranquils del que és habitual en aquests indrets. Verema feta a la mida exacta de la fruita, segons anava madurant (com al Sauternais, vaja...), entre el 28 de setembre i el 14 d'octubre de 2008. Els gotims van perdre per complet la rapa i la fermentació es va fer en bots de fusta de 5 Hl, durant 28 dies i amb temperatura controlada a 28ºC. La criança va ser en botes de roure francès de quart any durant dotze mesos. El vi es va clarificar amb clares d'ou i es va filtrar molt lleument. Es va embotellar el 6 de maig de 2010, suposo que a partir de les 13 hores...

No és casualitat, és clar, que l'ampolla triada per Asens hagi estat una borgonyona Domaine ni que el seu color permeti la possibilitat d'un bon envelliment. Com gairebé sempre, l'ànsia m'ha vençut. Estic segur que aquest Tallades 2008 serà millor vi amb un parell d'anys més d'ampolla. Jo el vaig prendre (el primer tast, vaja) el 22 de setembre de 2010, a les 10 del vespre, més o menys a 15-16ºC. No tenia cap experiència amb un monovarietal de picapoll negre i per tant, escrivia sobre "fusta amb cera nova".. O no...perquè després de donar-hi no poques voltes (i dies) el record més viu que em deixa aquest vi és el de la seva semblança amb varietats de raïm negre ben diferents i de terres llunyanes, però que tenen gran frescor, elegància continguda i fragància discreta (per no parlar dels tanins, que són més aviat feréstecs però no fereixen gens, al contrari, són gairebé transparents): la carrasquín, amb certesa; però també la pineau d'Aunis. Curiosament, les dues es beneficien dels aires atlàntics...Cireres d'arboç, fluidesa de manantial, melmelada de mores casolana (en tinc una a la nevera, de Felanitx, que recorda molt aquest vi!) poc ensucrada, brisa. Amb 48 i 72 hores obert el vi millora: segueix sent fresc però té més sabor, guanya en cos i s'acosta més a la cirera madura d'una syrah que no pas a la d'arboç.

Una mica de pebre vermell completa el dibuix d'un vi que he intentat fer amb mà minuciosa, però molt inexperta, i gràcies a totes les informacions que m'ha passat el celler. No coneixia la picapoll negre com a monovarietal i ara, en el mapa dels meus records vínics, l'uneixo a un fil que passa per algunes de les expressions més genuïnes de terrers molt especials, al nord, entre Cangas del Narcea i Lhomme. Confesso que el vi m'ha sorprès (estem parlant del Montsant!), però m'ha agradat i, segur, em seguirà agradant els propers anys. (si en queden ampolles...: 578!). El millor, però, ha estat comprovar que en un lloc com el Masroig es poden fer vins amb una frescor i una subtilesa tant notables i recuperant varietats molt oblidades.

Nota bene. Os paso un ensayo de traductor automático de páginas web català-castellano. No he tenido tiempo de preparar una buena traducción de mi propio texto...Espero que no provoque problemas. Si hay dudas, ¡ya sabéis!

¿777?: ¡zumo de fermentación!

Las cosas pueden hacerse de muchas formas. Pero al cabo de los años acabas encontrando la esencia. Y la esencia del vino es la fermentación. No cualquiera...Las bodegas pueden llegar a grandes complejidades tecnológicas. Pero cuando encuentras una (no voy a dar ni nombres ni apellidos ni zonas) que tiene las ideas claras en cuanto a cultivo y maduración de la uva y recoge su fruta en ese momento que el vino que llevan en la cabeza les dicta. Si encuentras una bodega que tiene las ideas claras en cuanto a la naturalidad con que hay que hacer las cosas. Si entras en esa bodega bastantes días después de la vendimia, ¿qué encuentras?

Encuentras depósitos (tómese la palabra como un genérico "lugar o recipiente donde se deposita": no hablo ni de materiales ni de medidas) en los que las uvas han ido explotando y liberando su zumo poco a poco (también gracias a la acción "mecánica" de los pies de quienes hacen ese vino, a diario...). Encuentras hollejos en contacto con el zumo. Encuentras el raspón en contacto con los hollejos y el zumo. Ves que la fermentación, gracias a cosas que no comentaré pero que nada tienen que ver con los artificios del frío, arranca sola y se mantiene constante a temperatura ambiente (no estoy hablando del Mosela...). Ves que va a durar lo que le dé la gana. Con cuidado, metes la cabeza y tu nariz en la vasija. Hueles.

El golpe es tremendo. El efecto, devastador para tu memoria: son cosas que no se olvidan. La fruta no quiere dejar de serlo y seguirá allí porque saben bien cómo no matarla. El mosto quiere hacerse mayor pero no tiene prisa alguna. Coges una copa. Sumerges tu brazo hasta el codo y notas, en tu piel, en tus sentidos, cómo está naciendo el vino. Escalofrío de placer. Ese líquido, zumo de fermentación, te dice todo, ya ahora, del vino que será. Profundidad, tanicidad, madurez, espíritu del terreno. Sube de las profundidades y se instala en tu copa. Luz y alegría. Fruta y azúcar. Oscuridad, también, del mineral, del matorral, del bosque. Nada me gusta tanto como el aroma y el sabor de ese zumo, el zumo de la fermentación. Cada año, la vida renovada en tu copa.

Esta entrada es la número 777 del cuaderno. No soy demasiado fetichista, pero me gusta la magia de los números. Es un número bonito y quiero dedicar este breve relato de una sensación que renuevo cada año, a todos los que la hacéis posible: a todos los bodegueros que me hacéis feliz cultivando mis uvas preferidas y convirtiendo ese zumo de fermentación en vino que me dará momentos de placer casi siempre compartido.