Camí de la Font 2010: diàleg pasqual

Durant el seu viatge pel Camp, Josep Pla (reconegut escriptor català, alter ego de l’Oriol Pérez de Tudela) va escriure: “el sentit de l’aprofitament és dut a l’últim extrem”. Aquest aforisme es converteix en divisa del Camí de la Font 2010, un sorprenent i delicat macabeu de l'Alt Camp, fet de plantes de més de 60 anys (les vinyes del tiet Pere, a Vilabella) que beu els aires del Renaixement perquè ens retorna, amb l'art de l'observació més que el de la intervenció, allò que va ser, es perdé i hauria de tornar a ser. Parlem, a més, d'una acció feta amb l'ètica de l'aprofitament, no la del disbarat de la inversió sense límits ni objectius que no vagin més enllà de la butxaca. L'havia begut, el vi, en tastos de multituds i sempre m'havia semblat un dels bons blancs de cada tast. Ara, per fi, n'he pogut beure una ampolla sencera (al llarg de tres dies. És el costum, sí: i he de dir que al tercer dia el vi era millor, encara, que al primer). El vi el fan l'Oriol i la Mercè Salvat, amb l'ajut d'en Carles Figueras. La curiositat per saber qui és el tiet Pere, on és la vinya i què i com ho fan (de la resta ja me n'encarregava jo...beure i viure el vi!), em va fer escriure l'Oriol. Ell em va contestar. Jo hi vaig tornar...

Camí de la Font 2010. U.
"Company,
he llegit el teu text dels cups (per què CUPS? si el DIEC reconeix i aporta el valor fonamental de la paraula), i m'ha agradat. No oblidem, però, que és una tradició universal, no només catalana. A la Rioja sempre s'havia fet el vi així i avui encara no pocs cellers els usen. Al Bordelais és una tradició mantinguda també sobretot a la zona de la montanya de Saint Émilion. El més interessant, doncs, és que algunes zones de la més rància tradició vinícola van arribar a la mateixa conclusió. Ara parlen d'ous (OUS?) com el gran descobriment de la vida contemporània, quan els Romans ja vinificaven en fang en forma d'ous, encara que ho feien millor. Els enterraven perquè estessin en contacte amb la terra. Bé, he tornat a beure avui amb plaer un cada cop més borgonyó Camí de la Font 2010. L'he encertada i he fet servir copes de pinot noir (amb dos collons!), i li ha anat de fàbula. No tindries en algun lloc una mica d'informació del vi? No en sé res, no sé si en Pep és tiet teu o no, i etc. amb la resta de coses del vi. Dona'm, per favor, una mica d'informació! O digues-me on la puc trobar!
Una abraçada,
Joan"
Camí de la Font. Dos. 
"Joan,
d’acord en general, i gràcies per la il.lustració històrico-geogràfica al respecte. De tota manera, el “patriotisme” que representa que anhelo no té fronteres geogràfiques, i molt menys administratives. El que m’interessa és la recuperació del patrimoni propi, autòcton, com a vehicle per a l’obtenció de l’autoestima suficient i adequada per a la curiositat i l’aprenentatge. Sento dolor quan anul.lem (parlo en termes generals de societat) el llegat cultural que hem heretat per importar compulsivament qualsevol proposta exterior; però, insisteixo, més enllà de qualsevol delimitació administrativa. Penso, més aviat, en la salut emocional col.lectiva. Crec que hem de treballar per conèixer-nos millor (a nosaltres mateixos): quin aforisme més antic, oi? Tinc la impressió que tot aquesta feina està pendent...Et puc parlar del Camí de la Font; i el Tiet Pere (nom que hem donat al celler): és un oncle de la mare de la meva dona (difunta des de fa dos anys), propietària, junt amb els seus dos germans, de la vinya del Camí de la Font. T’enllaço la pàgina de facebook del Camí de la Font i la fitxa que tenim penjada al web de EL VI A PUNT (vid. supra!). M’agradaria dialogar sobre aquest afer de la identitat.
Salut,
Oriol"
Camí de la Font. Tres. 
"Oriol, No t'ho creuràs però he rebut el teu missatge a la plaça de Josep Pla de Girona, en un dia d'aquells tan capellanescos. La font du a una ermita de Santa Maria? Quin lapsus, noi! Tres dies d'ampolla oberta i encara era més bo anit el vi. Repiquen les campanes per l'Angelus. Xerrarem, i tant! Merci per la informació! El vi el fas tu o te'l fan? Salut!
Joan"
Camí de la Font 2010. Quatre.
"El vi el faig al celler del farmacèutic de Vilabella, un “petit propietari rural”, antic en els usos i el llenguatge, amabilíssim, i el Carles Figueras, que és amic i enòleg i que maldo perquè estigui a la vora quan faig els tràfecs. Ja diu en públic que el vi el faig jo, segons el meu criteri, perquè ell mateix sap i verbalitza que des de la seva posició aquest vi hauria de ser diferent; i això vol dir retallat, arreglat...Que l’empremta de l’enòleg s’hauria de notar si ell n’hagués d’assumir la responsabilitat. Ell només assumeix la responsabilitat d’amistat, d’advertir-me dels perills dels que jo sóc inconscient... El Camí de la Font és un vi poc estàndard organolèpticament, i pel que fa a la seva estabilitat tècnica admet moltes discussions, però l’objectiu és la dignificació d’una feina que en aquest lloc, a Vilabella, a l’Alt Camp, ja ha perdut pràcticament tot el valor; i un dels primers objectius és en aquest sentit aferrar-se a la “natura”, evitant les manipulacions i esprement el suc de la vinya vella que encara queda. Amb aquesta visió anti-intervencionista hem anat decidint: estabilització natural per decantació, sense clarificants externs ni filtracions severes [en el moment d’envasar posem un filtre de 3 micres per evitar l’entrada d’insectes, bàsicament]. I al final, el Carles Figueras (ara treurà un vi seu – Vinyes de l’Albà) ha acabat compartint el sentit d’aquesta aventura que té caràcter familiar. Ves per on! Pla i la seva afició per la consolidació que el catolicisme representa tan bé. I jo comprant-li, sense haver passat mai pels ritus d’iniciació de l’Església...Demà seré a Girona. Has anat a veure la Plaça del vi , número 7?
Oriol"
Camí de la Font. Cinc.
"Hi he estat a la tarda, Oriol. Com que la cita era per una festa d'aniversari d'una amiga, hi he anat ja sense gana, però m'ha semblat que les recomanacions i els preus eren molt interessants. El menú del migdia és una mica car per Girona (16€), però tenia molt bona pinta. La carta de vins és, en termes absoluts, una passada. Clarament decantada cap a la bogeria de l'Orta pels vins naturals, però amb un munt de coses imprescindibles, sobretot d'Itàlia, França i Alemanya. De Catalunya i d'Espanya no estan malament però he trobat a faltar més coses, potser. He xerrat una estona amb en Roger Viusà i estan contents de com van les coses, encara que Girona no els serà plaça fàcil. En Pla només hi és en forma de fantasma ja i no queden molts grans gurmands a la ciutat. Alguns d'ells eren a la festa de la meva amiga i encara no hi havien passat...Moltes gràcies per la informació! Entenc que el vi no és ortodox de cap de les maneres però ja és la quarta vegada que el bec i sempre m'ha agradat. Aquesta darrera més. I si em vaga, li escriuré un post. A veure si començo a guanyar temps pel món del vi, que és cosa que ja em ve molt de gust!
Salut,
Joan"
Camí de la Font. Sis.
"Per cert, Joan, i ja que em demanaves informació, el vi el fem amb la meva dona, la Mercè Salvat (actual co-propietària de la vinya del Camí de la Font). Per això posem el nom a l’etiqueta, tant el d’ella com el meu. I és que a part de ser propietària de la finca, en el desenvolupament del caràcter que pretenem projectar, ella hi té un paper important, i participa de totes les feines que hi ha implícites, tant al camp com al celler. T’envio una foto que usem al facebook com a portada (supra!). Ah! Per cert. M’adono que aquest diàleg privat podria ser perfectament públic!
Oriol"
Camí de la Font. Set. 
"De fet, estimat Oriol, ja havia retallat i enganxat les teves respostes en una seqüència on, realment, només importava la teva "veu". La meva, en aquest cas, només tenia sentit com a incitadora, per dir-ho així. Bé, doncs com ho fem? Jo tinc les meves notes d'anar bevent el Camí de la Font 2010. Ara tinc la informació. Havia construït el diàleg en un arxiu word però per fer-lo servir com a informació. Bonic, bonic certament quedaria més bonic publicat tal qual, amb una breu passada de pedra pomera. Ho publiques tu al teu bloc? Jo al meu? Si ho fas tu al teu, jo publicaria només la meva nota de tast al meu, diria el preu del vi i on l'he comprat i hi posaria la foto de la familia fent feina! Si no t'agrada la idea i prefereixes que ho publiqui tot jo, llavors també hi posaria alguna cosa del senyor Pla...
Salut!
Joan"
I repicó.
"A més, a Flickr ja havia publicat la foto que vaig fer de l'etiqueta" (la que es veu aquí sota) "i trobo que el contrast entre la foto del treball a la vinya, en B/N és com queda bé, i els colors amb què queda l'etiqueta (ben vaticans), li dona un aire maco a la cosa. Per no dir un discurs de la foscor (no és metàfora!) de les arrels a la claror del vi a la copa.
Quan ens hi posem, que ens parin!
Joan"

És un vi que no necessita molt fred per ser begut. Una mica de marialluïsa. Romaní. Estructura en boca. Lleugerament calcari. Profund i llarg. Bruc. A estones sembla un vi de la Borgonya, per cos i pes al paladar. Mares. Codony madur i, al costat, frescor delicada: l'ombra del llimoner a l'estiu, llimones a tocar de la mà. El vaig comprar per 10€ a Vinoartesano.

Josep Pla, quan escriu sobre la cuina , a De la vida de la terra, el mar i la taula diu que “Aquests articles són, per mi, una manera com una altra de parlar del país. Com que aquest país està tan endarrerit en aquestes qüestions, crec que aquestes coses tenen interès, i per això sempre n'he parlat una mica... Ho dic simplement perquè aquests són els fets. Escric sobre coses de cuina perquè m'és més fàcil que sobre altres coses."  Les coses han canviat, certament, però jo, a vegades en català, a vegades en castellà, intento seguir (amb l'Oriol davant) la petjada de Pla, i com que no sé fer-ho d'altres coses, escric també de menjars i vins, d'aquí i d'allà. Per parlar del país, no per fer-lo...

Turó d'en Mota 2002 de Recaredo

L’any 2002, a diferència del 1999 i del 2000, a la vinya hi va caure més aigua que la mitjana. El raïm, a més, com que les nits d’estiu van ser més fresques i humides (mig grau per sota de la mitjana històrica), va madurar més lentament i, per tant, va ser veremat uns dies més tard que el del 1999 (11 de setembre) i el del 2000 (7 de setembre): el dia 16 de setembre de 2002. La vinya del Turó d’en Mota, plantada amb xarel.lo el 1940 i conduïda en vas, és a la zona nord-occidental de Sant Sadurní d’Anoia. La vinya s’orienta al nord i mira, per tant, cap a la muntanya de Montserrat a recer d’un petit bosc de pins. Cal destacar que Recaredo treu 2002 abans que 2001, per la senzilla (encara que molt poc habitual) raó que a l’anyada 2001 li falta encara temps de repòs al celler. Encara és un vi dur. 2002 és percebut, en canvi, com un vi ja madur i en bon moment per començar a ser begut.

2704 ampolles d’un vi que considero la màxima expressió d’una terra que viu de la bombolla. Un vi però que, paradoxalment? (és un cava!), té a la bombolla com a artista convidada, però no com a protagonista. Un vi degorjat tot just fa dos mesos i que dóna ja unes sensacions molt grans de perfecció i maduresa, d’esfericitat i arrodoniment. Un vi delicat i en ple equilibri, que guanyarà amb més temps des del degorjat, sens dubte. Un vi on la subtilesa dels més de 100 mesos de contacte amb les mares es percep pel tacte, no per l’olfacte. Un vi que ha perdut qualsevol aspror i enamora el paladar amb la seva seda. Un vi que et transmet les virtuts del terròs, calç, argila, fusta vella. I del seu raïm: el regust de la llimona al pa de pessic, el codony madur, el verd. Un vi que, es digui el que es digui, cal prendre sol i en silenci. He tingut la sort de beure totes les anyades de Turó d'en Mota i em queda la sensació que 2002 és la més rodona i millor de totes elles, la més neta i transparent, la que transmet els valors i essències de la vinya i dels seus observadors d’una manera més discreta i, al mateix temps, més directa.

Intervin y Alimentaria 2012

Gracias a la persistencia de Patrick Berry, responsable de The Alimentaria Hub dentro de Alimentaria 2012, he vuelto este año a Intervin. Me llamó. Le expliqué que mi experiencia, hace dos años, había sido nefasta. Insistió: querían crear contenidos desde las tripas de Alimentaria y querían hacerlo con una selección de blogueros sobre todo gastronómicos y uno, enófilo. Yo. Le dije con claridad que escribiría como siempre, con sinceridad y buenos modos. Pero que contaría las cosas tal y como las veía y sentía. Allá voy.

1. The Alimentaria Hub es una buena idea. Con muy pocos medios, poquísimos, Patrick ha reunido a un grupo influyente (en términos de impactos en la microblogosfera gastronómica, sobre todo: la gente medía tuits allí, más que posts), que ha estado escribiendo en vivo y en directo sobre lo que sucedía en Alimentaria. En mi caso, a cambio de un pase de prensa (consideran este cuaderno como una revista periódica que lee su buen número de gente en todo el mundo), de un lugar físico en el pabellón 7 donde sentarse y redactar y de buenos ratos de charla y de aprendizaje con gente que tiene mucha experiencia en este tipo de comunicación. No es poco. Si Alimentaria quiere que esto crezca, tienen que dar a Patrick los medios necesarios para que, por ejemplo, todos podamos escribir desde cualquier parte de Fira 2. No es de recibo que la única posibilidad de 3G a lo largo de cuatro días en Intervin fueran los lavabos del pabellón 3, que dan al norte. Me da igual que digan que esto es un negocio y que hacen pagar hasta por respirar. Las bodegas, que ya aportan un montón de dinero por el espacio, tienen todo el derecho de rentabilizar también su inversión a través de la información que generen sus productos. Y eso sólo puede suceder si se ponen los medios del 2.0 a disposición de quienes van a informar sobre lo que sucede.

2. El ambiente profesional ha crecido, al tiempo que disminuía el número de bodegas presentes. En consecuencia, la tranquilidad ha sido mayor. No sé si ha habido más o menos afluencia de público en Intervin que hace dos años, pero los borrachos, las extravagancias y las gilipolleces de hace dos años, han brillado por su ausencia. Lo he agradecido especialmente. Y sobre los datos: nadie me ha pasado nada ni de Intervin ni de Alimentaria 2012 para que pueda escribir este post. Estoy casi seguro de que a los periodistas "de verdad", los que cobran de una publicación periódica (mis crónicas deben ser vistas más bien como una impostación o una diletancia), sí se las han pasado. Uno de ellos, y de los buenos, Ramon Francàs, cifra en 40000 los visitantes. 3. Ha existido un Intervin dentro de Alimentaria 2012 y un off Intervin, sobre todo en la ciudad de Barcelona. En algunos casos se ha tratado de contraprogramación pura y dura. No diré que sea ilegal, por supuesto, pero cierto aire de ilegitimidad sí le veo. ¿No estamos buscando todos que los que se ganan la vida con esto hagan su acto de promoción más importante del año? Si Intervin pierde (aunque sólo sea a ratos) 4000 visitantes porque están en otra parte de la ciudad; y pierde, además, este año, el cuarto día por una huelga general, a los expositores que han invertido les han quedado dos días hábiles enteros. Muy poco para tanto esfuerzo. El "off" ha crecido en todas partes, pero sobre todo en aquellas ferias que más se parecen a Intervin: Vinitaly y Vinexpo. En Prowein todo lo importante sucede dentro. Aquí casi ya no. Habrá que preguntarse por qué, ¿no? Y la respuesta tienen que darla desde Fira y desde el valor añadido que los contratantes encuentran en Alimentaria y en Intervin. 4. En este sentido, una de las cosas más positivas que he vivido ha sido el gran esfuerzo que han hecho las pequeñas bodegas por estar presentes. Lo he agradecido mucho: se han agrupado entre ellas, han explotado sus alianzas, han aprovechado las facilidades de los estands institucionales (el del INCAVI, un gran ejemplo, con sus m2 rellenos de pequeñas parcelas). Allí se ha palpado un enorme esfuerzo, que merece ser conocido y reconocido.

5. De las grandes bodegas no puedo decir lo mismo. No pocas de las más importantes de nuestro sector pasan por completo de Intervin. Están en su derecho, por supuesto, pero después que nadie se queje cuando por culpa de varios y distintos factores añadidos, la feria se acabe yendo al garete. Que si me instalo en un hotel frente a la feria, que si sencillamente no voy, que si monto un estand que parece un castillo medieval, que si monto otro con paredes y techos de vidrio (parecen accesibles pero no lo son para todo el mundo), etc. Para las pequeñas bodegas cualquier persona que se para ante sus botellas es una oportunidad. Para las grandes, suele ser un estorbo: si no estás en su agenda de citas y no eres comprador, no eres nadie. Feo, feo. 6. A pesar de todo, ha dominado mucho más el espíritu de las primeras que la fea actitud de las segundas: todos tenemos que ganarnos la vida, pero las formas son también importantes. He anotado un montón de cosas interesantes, de vinos que me han llamado la atención, de cosas que me he prometido beber con la calma necesaria. Algunas las he ido publicando en la etiqueta de #Alimentaria2012  en Twitter. Otros se quedan en mi cabeza y en mi libreta: espumosos de malvasía en Ibiza; parelladas en la Conca; garnachas en Calatayud y en el Montsant; moscateles en el Penedès; carinyenas en el Priorat y el Montsant; espumosos en Euskadi; garnachas peludas en la Terra Alta; morenillos en monovarietal; tempranillos ecológicos; godellos pizarrosos; sangre de Judas; y mil cosas más. Intervin ha sido, este año, la feria que había que patearse y trabajarse duro, pero los descubrimientos, ahí estaban esperando que la gente diera con ellos. Esa sensación no la tuve, ni de lejos, hace dos años. 7. En este país vitivinícola hay mucha vida, hay esperanza, hay personas que están trabajando bien y duro para potenciar y promocionar sus vinos y por hacer que éstos cumplan con su cometido fundamental: ser los fieles compañeros de un buen plato. Decir esto suena a perogrullo pero tiene mucho que ver con cómo se vinifica y con qué objetivos: ¿estoy trabajando para la guía X o Z o estoy trabajando para el comensal? Cada vez más personas contestan, con sus vinos, que para los segundos. Además de esto, que no es poco, se detecta con claridad que las zonas más relevantes del país están volviendo a sus orígenes, están reconociendo de nuevo los valores de sus uvas autóctonas y están comprobando que el interés que levantan sus vinos, también, procede de que son, por sus uvas, únicos en el mundo. Hay que hablar de esto, hay que protenciar estas tendencias y hay que hacer que la gente joven entienda que un rasgo más de su cultura, tan importante como puedan ser la literatura, la arquitectura, la pintura o la escultura, es la gastronomía. Y ésta, sin discusión posible, es ni más ni menos que la alianza entre comidas y vinos. A cada tierra lo que le es más propio, a cada plato lo que le acomode más y a cada comensal el anillo que mejor case con su dedo en la tierra donde está. Hablemos más de ello, valoremos y distingamos la calidad allí donde se produzca y hagamos que el consumidor vaya a comprar o al restaurante con más y mejor información.

Apostilla. No tengo la menor idea del volumen de negocio y de oportunidades que Intervin ha generado entre los asistentes. En mis estancias en los lavabos, he oído de no pocas transacciones, pero ése no es un barómetro serio. Me da en la nariz que la cosa no ha ido mal, pero es sólo una intuición. En cualquier caso, ése es el dato fundamental, y no lo tengo:  unos van a conocer, otros a ser conocidos, los terceros a reconocerse. Casi todos, a comprar y vender. Unos pocos, a aprender.

Gracias, Patrick, por convencerme y darme la ocasión de haber pasado unos buenos ratos con tantos vinos interesantes. Hay que intentar convencer ahora a los responsables de Intervin/Alimentaria de que no se duerman y aprendan más y más rápido de lo que han hecho bien y mal. A poco que se descuiden, les pasará un "bólido" por la izquierda, quizás en dirección a Madrid y ni se darán cuenta...