El llegat d'una vinya

 

James Rebanks va escriure un llibre (La vida del pastor. La historia de un hombre, un rebaño y un oficio eterno, Barcelona, Penguin Random House, 2016) on, parlant de la vida del pastor, va saber  donar la importància deguda al conreu de la terra. Ell parla de farratges, ovelles, pastors i gossos. A mi em va fer pensar en vinyes i ceps i em va fer viatjar del Districte dels Llacs anglès al Penedès vitivinícola, com podria fer-ho  a qualsevol altre indret del que conegui  detalls de la història petita de la seva gent.  La majoria de pagesos que han llegat vinyes als seus successors són anònims per al comú de  persones que en bevem els vins. A més de conformar una majoria silenciosa, van treballar, estimar i llegar sense deixar cap testimoni escrit de les seves vides. Potser ho van fer perquè pensaven que els seus millors escrits i el que calia saber d’ells eren precisament les vinyes conreades i transmeses. La vinya i els vins que en surten es poden convertir en una pàgina viscuda que els hereus, a vegades de manera inconscient, acaben fent seva i llegeixen en veu alta perquè alguns tinguem la sort de compartir-la. Si, a més, resulta que qui fa el vi és una persona de la família que no s’hi dedica professionalment, el mèrit creix tant com la invisibilitat i, amb ells, creix també la meva necessitat d’explicar-ho. Això és el que ha succeït amb l’ancestral que la Mª Àngels, del Bar Ket del Ninot, va fer amb els raïms de xarel·lo de la vinya que el seu avi, en Joan Pujadas, va plantar a Torrelavit fa uns vuitanta anys. 

La Mª Àngels i la família, amb l’ajut decisiu d’algun amic proper, van recuperar cep a cep (a la dreta en teniu una foto: sobren les paraules) la vinya vella l’any 2020. I al 2021, els va fer el regal preciós del raïm que el iaio Joan havia sembrat. En van fer un vi amb el mètode ancestral que és, potser, la millor manera de preservar el gust i les olors de la vinya i el seu entorn. Sense productes químics ni a la vinya ni al celler, sense sulfits afegits, sense filtrar ni clarificar, el vi va acabar la seva fermentació a l’ampolla amb les seves mares. I hi ha estat en punta tres anys fins que (en el meu cas!) la Mª Àngels me’n va regalar una ampolla, com la que veieu a la foto. La vaig degorjar a casa mitja hora abans de beure’l. Amb una bombolla viva encara (quatre anys llargs de repòs) però petita, pàl·lid  de palla seca, òpal groc, l’ampolla transparent convida al record d’un cristall hiperbori. Agulles de pi seques, resina al tronc, ‘bouquet garni’ i llorer, brioix i fruita confitada al forn, lies ben reposades. El glop convida a pensar en l’horabaixa a la vinya quan  tot brota, a la primavera. És net i fresc, delicat i suggeridor. Inesperadament deliciós. Ha estat molt més que una ampolla i uns pocs glops plaents. Ha estat penetrar en la voluntat del llegat de Joan Pujadas i entendre quina va ser la seva mirada i la seva força primigènia. Ha estat veure, en  la voluntat de la neta d’en Joan, la Mª Àngels, el desig i la necessitat de perpetuar una memòria i fer públic un nom, una història de generacions que va modelar un paisatge per plantar-hi vinyes i fer-hi vi. Vuitanta anys després, la Mª Àngels i la seva mirada quan parla de la vinya de l’avi i del vi que n’ha fet, transmeten la sensació que aquesta, ara, torna a ser la seva terra, que la mira i treballa amb el màxim respecte possible per regalar-nos l’emoció i el sentiment del llegat de qui, ara, torna a tenir veu i nom: en Joan Pujadas de Torrelavit (Alt Penedès).