18 de gener, 2026

Hisop de nou

Des del 2008 sóc client de l'Hisop. Li van donar un merescudíssim reconeixement a l'Oriol Ivern al 2007 i, en aquell moment, en una Barcelona que vivia molt tranquil·la sense tantes estrelles amunt i avall, ell, en Rafa Peña i en Sergi de Meià eren la meva tríada de deus cuiners. Hi anava sovint fins que els meus camins al món del vi van deixar de trobar-hi el que jo hi volia beure. Van ser reflexions que vam compartir amb l'Oriol, amb la persona que portava la sala en aquell moment i amb algun amic comú. La meva tria per la mínima intervenció possible demanava un tipus d'esforç que, en aquell moment, Hisop no podia assumir. Vaig deixar d'anar-hi. Després ja va venir la pandèmia i després, en les meves passejades per la ciutat, vaig anar parant davant la carta exposada al carrer, al passatge Marimón de la ciutat, un lloc que m'agrada (hi va haver un temps en què hi van coincidir l'Oriol, l'Albert Ventura i en Xavier Pellicer!!!). Vaig anar estudiant l'evolució de la carta de vins també (tot perfectament documentat al web del restaurant), i vaig comprovar que els plats de l'Oriol estaven a l'alçada habitual de detall màxim pel producte de proximitat, de combinació de sabors i textures i de cuina d'intensa estacionalitat. Què és nou des de fa uns anys? Un servei de sala extraordinari que, al mateix temps, té cura d'una carta de vins on, al costat del que el client habitual sol buscar, ofereix una munió de vins peninsulars i de proximitat europea de mínima intervenció. Un boig com jo els busca perquè em permet jugar amb les dates del calendari biodinàmic pel tast, amb els meteors que aquell dia manin a Barcelona i amb la tria de plats que facis. Perquè una altra de les meravelles de l'estrellat Hisop (poca broma i màxim respecte: des del 2010...) és que pots fer un menú degustació però, si et ve de gust, pots menjar a la carta. En un restaurant petit amb una sala petita i una cuina petita, aquest doble esforç té un gran mèrit.

Dia de fruita i calor, ahir, sí. Però també d'òrbita de la lluna descendent i de lluna nova (avui mateix), amb una pressió atmosfèrica que queia en picat i una pluja quasi cantàbrica sobre la ciutat. Dia de garnatxes i gamays, sobretot, també de raïms negres de màxima expressió que, ahir, però, parlaven des de la seva banda més discreta i petita, més humil. Ahir no era dia de globus ni de cels blaus, sinó de plantes velles i arrels, de recolliment. I el restaurant tenia tot el que calia, començant pel servei de sala. Quan entres a l'Hisop i veus una taula parada per a 14-16 persones, penses "has begut oli avui...". És un restaurant on tot té una dimensió diferent de la de les grans taules. I a pesar d'aquest presumpte obstacle inicial, la Carmeta Torrents i la Sophie Glossin, soles, van fer un servei al·lucinantment atent, dinàmic, perfecte, on les taules petites (una de dues persones i la nostra, de cinc) no es van ressentir en cap moment de l'elefant a l'habitació.


Hi van haver dos aperitius un d'ells molt lligat al moment (una torrada del Pa de Kilo amb all-i-oli i garoina triada davant del client) i un coctail de gamba reinterpretat i fet amb vas mesclador. Les genialitats van arribar amb els plats triats: jo vaig menjar un extraordinari mar-i-muntanya (sempre ha estat una de les debilitats de l'Oriol i hi excel·leix) de carxofes amb tripetes de bacallà, botifarra negra de Cal Rovira i watakai: n'hauria menjat tres plats... I de segon, un cor de bosc (la caça, en aquesta època, presideix la carta de l'Hisop, amb cérvol, colomí i guatlla) fet amb una pasta de brioix que embolcallava (a la Wellington) unes queixalades de conill i pilota, amb tòfona negra d'acompanyant. La reducció de sucs del guisat, amb les herbes que de ben segur hi eren, li van donar un extra de sapidesa pagesa. 

Però els meus companys de taula van menjar, i jo vaig tastar, algunes altres exquisideses: un ajoblanco de festucs amb iserna i mongeta verda, un altre entrant de gran nivell; una rajada amb strogonoff de camagrocs delirant; i una escórpora a la premsa (preparada per la Carmeta a la taula) i patates, tan intensa com delicada. La carta de vins va permetre acompassar tot amb els ritmes de la lluna i dels plats: vam poder començar amb un blauer Wildbacher ancestral dels Strohmeier, un Schiller 2023, que va ajudar a posar estòmacs i antenes gustatives a lloc i va oferir el perfil, de nou, més agreste i discret d'aquest raïm. I va seguir el Morgon Nature 2023 dels Lapierre que en efecte, va mostrar una expressió de fruita vermella de bosc, petita i d'ubaga, finíssima, deliciosa pel conill, la picanya (amb romesco verd i rossinyols) i, clar, l'escórpora. Dos detalls que parlen de l'extraordinària professionalitat de la sala: ahir el Lapierre era a la carta i el vaig triar. Probablement era la darrera ampolla perquè avui ja no hi surt: l'han renovat ipso facto abans d'haver de dir "ho sento ahir vam vendre la darrera...". 



Segon detall, de la Sophie: per a les postres (una addictiva i americana xocolata amb caramel i mole) dues persones vam voler un dolç per copes i vaig triar l'Auslese 2018 Hofberg d'A.J.Adam. La Sophie tenia clar que l'ampolla duia un cert temps oberta i va sortir amb una segona ampolla, per estrenar, per si de cas. No cal dir que tota l'operació la va fer a la taula de treball, d'esquenes a la nostra taula, però jo vaig poder veure bé que, amb tota discreció, treia dues copes, ensumava el suro de l'ampolla vella, tastava el vi, decidia que obria l'ampolla nova, tastava la nova i, finalment, servia l'ampolla nova a taula. El vi va trigar a obrir-se una mica pero estava, és clar, esplèndid. 

No tinc per costum parlar de preus als meus posts però avui i aquí, en una Barcelona farcida de contaminació acústico-gastronòmica on, per qualsevol tonteria, acabes pagant entre 60 i 80€ per persona, no vull deixar d'escriure que cinc persones que vam menjar, en un Hisop que té estrella Michelin des de fa 15 anys i dos sols Repsol des de 2021, cinc primers, cinc segons, tres postres, dos aperitius, pa, tres tipus de "petits fours", dues ampolles de vi i dues copes, tres cafès i un tallat, aigües, van pagar 94,8€ per cap. Justíssim i ajustadíssim.

L'Oriol Ivern segueix sent un cuiner extraordinari, atent al receptari català i a la seva adaptació a nous gustos i contrastos, enamorat de la seva feina, tímid fins al punt que l'han d'obligar a sortir i dir alguna cosa a les taules, detallista i organitzat, líder discret i senyor de totes les petites coses a la cuina i a la sala. Amb els anys ha guanyat complicitats, és clar, i ara l'equip que lidera la Carmeta Torrents, amb la Sophie Glossin de sommelier, està al nivell extraordinari de la cuina de l'Hisop. Quin plaer renovat, tot plegat. 

07 de gener, 2026

Tast biodinàmic: una proposta

 

Quan estava escribint el llibre Vinos naturales en España vaig estudiar a fons diferents mètodes de conreu de la vinya mentre feia milers de km per camins d'Espanya i xerrava amb els pagesos de raïms als seus camps i cellers. Vaig recollir el que havia après a la primera part d'aquell llibre (pp.57-141 de la segona edició de 2018) i vaig arribar a les meves conclusions. Molt resumidament, puc dir que les vinyes i vins que més m'atreien i emocionaven eren les que tenien al pagès molt a sobre guiant-se sempre, però, pel principi de la mínima intervenció possible. I quan calia intervenir (sempre acaba sent necessari, és clar), el segon principi era el de donar a la terra i a les vinyes el tractament més natural possible, és a dir, amb productes que sortissin de la terra mateix. Hi ha un tercer principi, indefugible pels pagesos i per a mi com a bevedor de vins: l'observació dels ritmes i cicles que la natura mateix percep a través del cicle anual del sol i de la lluna.  

Les meves conclusions, des de 2012 (refermades a l'edició de 2018 i fins avui), són clares: aquestes tres normes bàsiques es troben allà on el pagès treballa d'aquesta manera i no té cap mena de certificació que l'acrediti. Probablement, ni li cal. A Espanya, aquesta gent, en sigui poc o molt conscient, practica una mena de permacultura. I quan es fa l'esforç, que és molt exigent, de voler tenir un segell, aquest sol ser (tot i que no sempre!) el de l'agricutura biodinàmica. Posaré nomes dos exemples: del primer tipus és Bernardo Estévez qui més m'agrada (pp.277-280 de la segona edició del llibre, a Arnoia, A terra agradececho), amb la seva actitud i vins. Del segon tipus, tot i que hi ha molts cellers i bons vins certificats, el que més m'ha captivat és el de Federico Schatz, a la Finca Sanguijuela (Ronda) perquè vaig poder comprovar (tot i que no té, em sembla, el segell Demèter) que és dels pocs que, dins dels límits de la seva finca i terrers, ha aconseguit tancar el cercle que Steiner havia previst: tot el que surt de la finca, inclosos els fems del bestiar, imprescindibles per a l'agricultura biodinàmica, surt de la finca (pp.223-226 de la segona edició del llibre). 

Des del 2012, quan vull beure un vi que respongui al que vaig descriure al llibre i he resumit fa un moment i sé, a més, que el que s'hi fa al celler respon també als mateixos criteris, miro sempre abans el calendari biodinàmic de la Maria Thun. Sempre. I amb quasi catorze anys de pràctica constant, he arribat a les meves conclusions sobre què convé a una varietat de raïm, a un tipus de vinya o a una vinificació concreta, tenint en compte el dia del calendari i la posició de la lluna en la seva òrbita. És possible que no hi hagi una explicació científica a la proposta que jo practico de tast biodinàmic, però no és menys cert que el que Rudolf Steiner va proposar en relació a l'agricultura, no va trobar una base de dades i científica que li donés la raó fins que la Thun va començar a fer assaigs de conreu massius o fins que alguns dels seus deixebles (Pfeiffer, Koepf, etc.) van publicar els seus treballs científics sobre les bactèries produïdes en els tractats biodinàmics i el seu efecte al sòl.

Aquestes conclusions les aniré publicant al compte d'Instagram cada vegada que les circumstàncies favorables del calendari em facin pensar en un tipus determinat de terrer, de raïm o de vi. I les acabaré recollint aquí, al blog, sota l'etiqueta de Tast biodinàmic: un calendari. No pretenc ser exhaustiu ni pensar que el que a mi em sembla que és bo allà on em trobo (normalment, a Barcelona), pugui ser d'aplicació general. Hi ha tres elements que el calendari de la Thun o l'aplicació de mòbil que se'n deriva (When Wine tastes best) no poden tenir en compte i acaben determinant que aquesta proposta funcioni. La persona que beu un vi és el primer: no sempre estem igual ni ens trobem en les mateixes condicions de receptivitat. La meteorologia del lloc on et trobes és molt important també: la pressió atmosfèrica i els meteors que dominen un indret condicionen qualsevol tast d'un vi nascut de l'entorn que comento aquí. En tercer i darrer lloc, no n'hi ha prou en que una etiqueta et digui, per exemple, que un vi és "natural". Cal un accés fiable a una bona informació per tal que un sistema com aquest es pugui aplicar i dugui a algun lloc. 


Foto de Maria Thun publicada a l'obituari del The Telegraph el 15 de març de 2012

A la pàgina 112 de la segona edició del llibre vaig apuntar com intentava jo combinar el que em venia de gust beure amb el dia que em semblava que li podia anar millor. Però no em vaig atrevir a anar més enllà: em faltaven anys i experiència. Al 2015, vaig fer un tast al Fòrum Gastronòmic de Girona que explicava la teoria de tot plegat i l'aplicava a uns quants vins, en un dia molt bo i molt comodí. No cal dir que l'èxit d'aquell esdeveniment va ser perfectament descriptible... Però tothom que treballa en un celler amb raïms biodinàmics i aplica procediments mínimament intervencionistes als seus vins (fins i tot qui no ho fa!), sap bé que els vins tenen alts i baixos, moments bons i dolents, tancats i oberts, etc. Només cal que contrasti aquestes sensacions amb un calendari biodinàmic i tregui les seves conclusions. Em sembla evident, d'altra banda, que no estic dient res nou. Tan evident com que rebré de tot perquè ara decideixo fer pública aquesta idea de tast que mira les fases de la lluna al llarg d'un any en un calendari biodinàmic, i proposa alguns dies per a raïms, vins i cellers fruit de la meva experiència estrictament personal. Sé que aquesta seguirà sent positiva si l'encerto!, i el meu únic desig és compartir-la per si algú que la llegeix vol anar fent les seves proves i treient, no cal dir, les seves pròpies conclusions. 

01 de gener, 2026

BLOG DE VINIS, VINT ANYS DE VINS

Aquesta va ser la primera foto publicada al blog: la passió pel vi em neix a la vinya. En el meu cas, al Priorat. La foto és a La Planeta, a la Morera de Montsant


Aquest 2026 el blog DE VINIS celebra vint anys d'existència i de presència més o menys continuada a la xarxa. Va començar anomenant-se De uinis cibisque, "Sobre vins i menjars", però ben aviat vaig tenir clar que el que més m'interessava, per moltes raons, era el món de la vinya i del vi i m'hi vaig dedicar amb cos i ànima. De Vinis, per tant. Sempre m'ha agradat exercir d'autodidacte i, en el cas de la vitivinicultura, he dut aquesta voluntat al màxim de les meves possibilitats. És evident que he tingut molts mestres al llarg de vint anys,  a les vinyes i cellers, als tastos i restaurants, als diaris i revistes. Molts, però sempre els que he triat jo... I després, hi ha hagut moltes hores de lectura i d'estudi en solitud, molts milers de km trepitjant vinyes i xerrant amb els que les treballen i en fan vi. I unes quantes, ben poques en relació a les anteriors, de vida social al voltant del vi. Aquest darrer aspecte cada vegada m'interessa menys.


El forat de la cúpula del Pantheon d'Agripa a Roma és l'ull a través del que la natura i nosaltres ens mirem. Foto meva

Les estadístiques (poques i escasses) que em proporciona Blogger, em diuen que, amb aquest, hauré publicat 1316 posts que han rebut quasi 400 comentaris i més de 30.000 visualitzacions directes. També em diuen d'on venen aquests lectors i a través de quins camins ho fan. La major part em coneixen, ara, a través d'Instagram (no hi ha altra... no sóc enlloc més!) i de Chrome; la majoria ho fan molt més a través d'Android que d'iPhone (Windows, Mac i Linux darrere) i la immensa majoria ho fan des dels Estats Units i, després, Espanya (sorprenent, però és així). Són encara més majoria els anomenats per Blogger "Altres" (1,44k de lectors), que no m'especifica d'on venen. No trec cap conclusió d'aquestes breus estadístiques però les he volgut mostrar. Fa molts anys vaig decidir que mai no condicionarien els meus continguts i no ho faran ara.

Més enllà de les xifres i les dades, el blog té per a mi el valor d'un tresor: és el repositori que mostra el meu aprenentatge i la meva evolució al llarg de vint, de fet, vint-i-dos anys. Vaig començar a estudiar les coses de la vinya i del vi després de la verema de 2004 a Mas Doix (DOQ Priorat) i vaig començar a escriure el 2006 per consell del meu amic Valentí Llagostera, que coneixia ja força bé en aquells moments la meva dèria per les lletres llegides i escrites i per la gastronomia. Si es repassa el blog des de l'inici (jo ho he fet aquests dies, tot i que no exhaustivament!), es veuen clares algunes coses: he fet de tot, he tastat i begut de tot, m'he mogut per tots els ambients, terrers i vinyes, i m'he interessat per tot. Com a conseqüència lògica, he anat evolucionant com els vins que més m'agraden i, sempre viu i inquiet, he acabat arribant a les meves conclusions: ara sé quins són els procediments a la vinya amb què jo més m'identifico, quins són els vins que en surten que més m'agraden i quines les persones que els fan. A vegades, fins i tot sé per què.



La resposta sempre és a la natura. A la foto, davant Tellus a l'altar de la Pau d'August (Ara Pacis), a Roma. Foto de M. Gustà

No vull avançar massa res, però si el treball progressa com cal, aviat podré explicar tot plegat en un llibret que he escrit aquests darrers mesos. Per a mi, aquest text és la conseqüència inevitable de vint anys d'evolució. I les conclusions a què he arribat no tenen marxa enrere, les sento sòlides. He escrit sobre el meu viatge, que implica conèixer la natura a través de qui conrea ceps i fa vi de la manera menys intervencionista possible; he perseverat en el desig que tinc  d’explicar-ho i de compartir aquesta manera de veure la natura i d’entendre què hi passa i com podem seguir transmetent la seva energia, que alguns saben com embotellar. 


En Salvador Batlle, de Còsmic Vinyaters (foto del dia de poda de 28 de desembre passat), exemplifica a la perfeccció allò que més m'interessa a la vinya i al vi. Autoretrat


Tot plegat m'ha fet conèixer una mica millor quin és el meu encaix a la natura i com puc ajudar a difondre la idea de respecte i plenitud que l’activitat de certes persones i la seva mirada sobre la vinya transmeten a través dels seus vins. No tots els vins tenen un mateix valor ni serveixen de la mateixa manera al meu propòsit. Aquest blog i l'evolució que mostra en són la prova evident. 2006-2026: vint anys de blog són molts? No tinc resposta a aquesta pregunta. Només sé que des que torno a gaudir del privilegi de ser amo del meu temps, el desig de seguir compartint moments de vi i de gastronomia, de vida vaja, s'ha reviscolat. Semblava mort, però no! Dormia. Seguiré, per tant, sense imposar-me ni calendaris ni ritmes ni temes, I tant de bo que pugui seguir trobant lectores i lectors als que interessi el que vaig vivint i describint. 


Marc Aureli sempre és camí i inspiració. El bust de la foto és del Palazzo Altemps, a Roma. Foto meva